És divendres 25 de setembre, i una vuitantena de persones restem, intrigats i encuriosits, als nostres seients del Conservatori de Manresa, a punt d’escoltar l’experiència de l’Steven Gnagni i l’Eva Santamaria, socis del primer supermercat cooperatiu, el Park Slope Food Coop, a Brooklyn.
En streaming, el número d’assistents supera les 300 persones, un número que s’enfilarà cap a les 3000 visualitzacions unes setmanes després de l’esdeveniment.
Supercoop Manresa: una sociocràcia de gairebé 700 sòcies
L’acte comença amb la intervenció d’en Carles Jódar, que ens anima a compartir a les xarxes l’esdeveniment. Segueix el torn d’en Natxo Tarrés, soci del Supercoop Manresa, que ens parla del model del supermercat. Segons Tarrés, «en aquest projecte volem treballar des de la sociocràcia, un model on es barregen dos nivells de decisions: Per un costat, un nivell horitzontal, on els socis i sòcies podem dir la nostra en tot moment; Per l’altre, un nivell jeràrquic que ens ajuda a ser més efectius.»
Tarrés continua la seva intervenció amb una visió optimista del supermercat cooperatiu manresà: «Començar un projecte amb aquesta capacitat de mobilització de persones que ja hi confien i hi donen suport és un motiu per estar-ne contentes. D’aquí poc arribarem a les 700 sòcies, que era una xifra simbòlica que ens havíem posat per arrencar aquest projecte. Esperem ser moltes més. El nostre pla d’empresa ens situa a que, d’aquí 3 anys, hauríem de ser 1.500 sòcies. El projecte és ambiciós, transformador i real, ja estem aquí!»
Natxo Tarrés: «El projecte és ambiciós, transformador i real.»
Abans de donar pas als nostres convidats de luxe, el músic i activista manresà ens fa cinc cèntims de les xifres necessàries per fer possible el supermercat: «El nostre pla d’empresa ens fixa que, per iniciar el projecte, necessitem entre 225.000 i 250.000 euros. Tenim vora 35.000 euros de capital social, però hem d’arribar als 50.000, perquè haurem de demanar un crèdit. Aquest crèdit es pot demanar si ja tens el 20% d’aquell import que tu vols demanar. Per fer possible això, hem d’aconseguir 15.000€ més, i ho volem aconseguir amb més aportació de capital social dels socis i sòcies.»
Park Slope Food Coop de Brooklin: 50 anys i 17.000 sòcies
Una vegada llençada la petició als socis d’aquesta ampliació de capital, Tarrés dona pas a Pere Rusiñol, director de la revista Alternativas económicas, que presenta els nostres convidats, el nord-americà Steve Gnagni i la catalana Eva Santamaria. Rusiñol ens posa al dia sobre l’aclamat Park Slope Food Coop: Fa 50 anys que van obrir i, tot i haver tancat el segon any després d’arrencar, la gran implicació de les seves sòcies ha permès que, actualment, en siguin 17.000.
Rusiñol els pregunta com van conèixer el supermercat de Brooklin. Gnagni contesta el primer. «Caminant un dia per Nova York l’any 98, després d’haver trobat pis, dos carrers més avall, hi havia el Park Slope Food Coop. Recordo que tenia un cartell que posava: “Park Slope Food Coop des de 1973”, que és l’any que jo vaig néixer, i deia, també, “Bon menjar a preus raonables”, cosa que era molt important per a mi perquè no tenia gaires diners perquè encara no tenia feina».
Gnagni també ens explica que, quan s’anava al Park Slope Food Coop per primera vegada, els cooperativistes et feien un tour. «T’ensenyaven com eren els preus, i després havien d’anar a una reunió on ho explicaven tot: què havia fallat, com havien canviat coses perquè funcionessin, i també explicaven com eren els preus. Com a cooperativa, compràvem una cosa per un euro i teníem un 20% de markup (sobrepreu), és a dir, pagàvem 1.20€ pel producte que havíem comprat. Això era un preu molt raonable, perquè en un altre supermercat podria costar 3€ fàcilment. Pagaves la meitat de preu d’un supermercat gran, i els productes eren molt més bons.»
Steven Gnagni: «Pagaves la meitat de preu d’un supermercat gran, i els productes eren molt més bons.»
Diversitat de tasques i flexibilitat d’horaris per les sòcies
Per tal que una iniciativa com aquesta funcioni, «és molt important la implicació de tothom, i tothom per igual», comenta l’Eva Santamaria. Tant ella com l’Steven havien fet de tot, al Park Slope Food Coop. «Jo vaig posar els productes als prestatges del supermercat durant un temps, tres hores al mes, i més endavant vaig fer el check-out. Estava de caixera i anava escanejant els productes que la gent comprava, que després passaven pel caixer», explica Santamaria. «Vaig fer de caixer, vaig treballar a la llar d’infants – tenim una llar d’infants on la gent deixava els nens mentre comprava – , vaig treballar a l’oficina, vaig posar coses a l’estanteria, vaig fer de receptor de productors al matí i, també, vaig caminar amb la gent fins a casa seva per deixar la compra. Després jo tornava amb el carro, perquè la gent hi anava caminant i alguns venien de lluny, de molt lluny! N’hi havia alguns que venien de Connecticut, 2h de viatge per arribar allà. Però la majoria eren del barri», ens comenta l’Steven.
Gnagni: «Vaig fer de caixer, vaig treballar a la llar d’infants i a l’oficina, vaig posar coses a l’estanteria, vaig fer de receptor de productors al matí i, també, vaig caminar amb la gent fins a casa seva per deixar la compra.»
Rusiñol, sorprès per la gran diversitat de tasques, pregunta als convidats si tothom les complia. Gnagni li contesta que, com que al principi no s’acataven, van decidir establir unes regles que penalitzaven la persona que no complia, de manera que havia de fer un torn extra de 3 hores al mes per compensar-ho. Aquestes hores es podien anar acumulant fins a la suspensió, és a dir, la prohibició de tornar a comprar. Segons Santamaria i Gnagni, però, si algú no podia fer el seu torn, podia buscar una altra persona per canviar-se’l, així com també hi havia l’opció de fer 3 feines alhora i estalviar-se d’anar al supermercat durant 3 mesos.
Les tasques no només permetien a les seves sòcies aprendre com funcionava el supermercat, també eren un pont per conèixer gent. «De fet, acabes formant part d’una comunitat. Coneixes gent amb diferents interessos, diferents maneres de fer… […] Ens ajudàvem amb moltes coses. A vegades, no sé, t’has d’arreglar el terra i trobes algú que et diu: “Jo treballo amb els terres de fusta, us puc donar un cop de mà, puc treballar per vosaltres”. Creaves una xarxa de gent de diverses professions. Hi havia metges holístics, uns altres que feien classes de ioga… Era una comunitat amb gent tan diversa…», comparteix Santamaria.
Santamaria: «Creaves una xarxa de gent de diverses professions. Hi havia metges holístics, uns altres que feien classes de ioga… Era una comunitat amb gent tan diversa…»
Pagaments en efectiu o amb xecs pels que tenen menys recursos
Les explicacions de Gnagni i Santamaria ens endinsen encara més al món del Park Slope Food Coop, i Rusiñol indaga per saber-ne més curiositats. Una d’elles, de les més importants per les sòcies del Supercoop Manresa, és el tema de les assemblees. Com es decidia què s’oferia al supermercat? «Hi havia assemblees, també. Jo no vaig anar-ne a cap. Primer érem tots vegetarians, en aquest supermercat. I després, quan la cosa va anar creixent, els carnívors van començar a dir: “I si venem carn ecològica?” Després va vindre l’alcohol, volien vendre cervesa», ens explica Santamaria, que ens comenta també que, si ets soci, tens veu i vot a les assemblees per decidir aquest tipus de coses.
Un dels debats que se’ls va obrir en aquestes assemblees va ser el de fer servir targeta de crèdit. «Això va ser un gran debat i em va obrir els ulls, perquè quan vaig venir, només es podia pagar en efectiu o amb xecs i donaves més diners dels del dipòsit. Si posaves 100 dòlars més, podies pagar 100 dòlars amb un xec bancari al mes. Sinó, era tot en efectiu. Va arribar l’època en què vam instal·lar ordinadors dintre del supermercat, i vam dir: “Acceptem targetes perquè és més còmode per la gent, així no han d’anar amb 200 dòlars per la compra a la butxaca”, i vam tenir un debat. N’hi havia molts que estaven en contra de les targetes de crèdit, perquè tenien por que la gent potser pagués més diners dels que tenia, i creés una mica més de deute, que ja n’hi ha prou als Estats Units! I van dir: “És que no volem això”. I al final es va solucionar acceptant targetes de dèbit, de manera que només podies treure els diners que tenies a la caixa», comenta Gnagni.
De fet, aquests xecs també beneficiaven a les classes més pobres. «Un dels temes més importants era això, que formàvem una família. Si hi havia un pobre que estava al carrer i que volia venir a comprar, ajustàvem les regles per ells, perquè volíem deixar que ells, que no tenien tants recursos com nosaltres, poguessin comprar el menjar bo a preus raonables, també», ens explica Gnagni. «Hi ha com un xec que el govern dona a la gent més pobra, i nosaltres acceptàvem això, i aquesta gent que tenien els food stands només havien de pagar 5 dòlars d’entrada i 20 dòlars de dipòsit, que podien treure quan marxaven. És a dir, que només havien de venir amb 25 dòlars, i si no podien, em sembla que podies pagar un dòlar cada mes durant 25 mesos. És que volíem cuidar la gent.» Gnagni ens deixa clar, doncs, que el Park Slope Food Coop no era un projecte elitista, com pot passar en moltes cooperatives de consum ecològiques, sinó més aviat tot el contrari.
Gnagni: «Volíem deixar que ells, que no tenien tants recursos com nosaltres, poguessin comprar el menjar bo a preus raonables, també.»
Productors de proximitat i productes de qualitat
A més d’arribar a la població de rendes baixes, el Park Slope Food Coop també procurava oferir uns productes de proximitat, tot i que no sempre era possible. Ens ho explica l’Eva: «Hi havia productes que a l’estat de Nova York no els trobaves pel tema del clima. Les taronges havien de venir de Florida o de Califòrnia. Però normalment intentaven que els productes vinguessin de l’estat de Nova York o del voltant, de la costa est, i sinó normalment eren del país. També s’ha de dir que, a mesura que la cooperativa va anar creixent, van començar a portar aliments una mica més sofisticats, com ara formatges europeus, i és clar, això venia de fora! Fins i tot podíem comprar olives arbequines, allà, a l’etiqueta de les quals, a més, posava Catalunya!».
Segons Santamaria i Gnagni, les sòcies del supermercat americà intentaven que hi hagués aliments del comerç just i de petits productors, encara que alguns fossin de lluny. Els formatges, per exemple, provenien de Nova York, Vermont, França o Suïssa, sempre i quan els productors no fossin grans corporacions. Pel que fa a la qualitat dels productes, els clients podien triar aquells que havien estat tractats mínimament, o els que eren 100% ecològics. S’oferia aquesta diversitat perquè eren conscients que els productes ecològics eren molt més cars, i volien que tothom, també aquells que tenien menys recursos, pogués comprar aliments de qualitat.
Despeses i política de preus
Aprofitant els minuts que queden per formular les últimes preguntes, Rusiñol pregunta als convidats si el supermercat de Brooklin va arribar a tenir pèrdues. «Sempre teníem prou diners per la gent que treballava per nosaltres i també per l’electricitat i totes les despeses que té un supermercat», comenta Gnagni. Fins i tot, segons ell, tenien un fons de reserves acumulades per possibles despeses extres, com ara quan van haver de comprar la nau del costat en superar les 8.000 sòcies. Gnagni també ens explica que feien campanyes per recaptar diners i la gent s’hi implicava perquè «tenien el cor amb el Foodcoop».
Pel que fa a la política de preus, Gnagni apunta que al Park Food Slope Coop treien un 21% d’excedent sobre el preu que havien comprat els productes. Aquesta regla estava pensada perquè tant els productors com els clients poguessin comprar i vendre a preus raonables, sempre i quan hi hagués prou benefici perquè el supermercat funcionés.
Totes les membres de la unitat familiar han de ser sòcies
Gnagni i Santamaria ens estan oferint una informació a preu d’or, unes declaracions que deixen els assistents embadalits, atònits. Arriba, finalment, el torn de preguntes, en què el públic té l’oportunitat d’aclarir tots els dubtes que els han anat sortint fins ara. Els convidats aprofiten l’avinentesa per ensenyar-nos una samarreta del Park Food Slope Coop de quan el seu fill tenia un any, un fet que, possiblement, inspira a moltes sòcies del Supercoop Manresa.
Rusiñol aprofita el moment, també, per formular una última pregunta: «A la cooperativa d’allà hi havia una regla, que era que s’havien d’associar tots els membres de la parella o de la unitat familiar. Tots els membres de la unitat familiar havien de ser socis, pagar la quota i treballar. És una mesura que em sembla molt forta! I què passava si la meva parella no s’apuntava? Jo no em podia fer soci?»
«Exacte», contesta Gnagni. «Si ells descobrien que tu tenies parella a casa i que no treballava, et deien: O s’ha d’afegir o… Era per implicar una mica més la gent». Santamaria també hi afegeix cullerada: «És clar, no era només famílies. Si tu comparties pis amb gent amb qui no tenies cap afinitat familiar, tots havien d’unir-se a la cooperativa, perquè clar, tu podies anar a comprar a la cooperativa per a tots els teus companys de pis i comparties pis amb 3 persones».
Santamaria: «Si tu comparties pis amb gent amb qui no tenies cap afinitat familiar, tots havien d’unir-se a la cooperativa, perquè clar, tu podies anar a comprar a la cooperativa per a tots els teus companys de pis i comparties pis amb 3 persones».
Torns i pagaments
Seguidament, la Conxita, membre del Supercoop Manresa, llença dues preguntes. Una, si encara es paga només en efectiu o si s’utilitza targeta, l’altra, si cada vegada que hi ha un torn, hi ha un responsable de torn o el cap de torn. «Sí. Hi havia un líder del torn, i aquesta persona s’encarregava que tots els assistents d’aquest torn havien vingut, més que res per comprovar que cadascú tenia la seva feina, assegurar-se de quina feina tenien», contesta Santamaria.
Pel que fa a la segona pregunta, és Gnagni qui en dóna resposta: «Jo recordo que, quan van introduir les targetes de dèbit, quasi tothom pagava amb targeta de dèbit, però n’hi havia alguns que ni tenien caixa. De fet, jo recordo que quan vaig fer de caixer, havia d’anar a la caixa al final del dia per posar l’efectiu allà. I estava molt nerviós, perquè jo estava portant potser 4.000 dòlars a la meva butxaca.» Santamaria hi afegeix: «Anàvem acompanyats. Teníem tot un protocol de com portar els diners». Tal com afirmen els entrevistats, encara que aquest tipus de feina poden semblar incòmodes, sempre hi havia algú disposat a fer-les. És més, segons Gnagni, la caixa sempre quadrava, per tant, aquesta manera de funcionar era molt satisfactòria.
Gnagni: «Jo recordo que quan vaig fer de caixer, havia d’anar a la caixa al final del dia per posar l’efectiu allà. I estava molt nerviós, perquè jo estava portant potser 4.000 dòlars a la meva butxaca.»
Proximitat i etiquetatge
Ara és el torn del Carles Jódar, el presentador: «Com es marcava el criteri de la proximitat?». Gnagni també té una resposta a punt per aquesta qüestió: «Jo recordo que hi va haver un moment en què van posar quants quilòmetres hi havia entre tu i el producte. Van posar un senyal que deia: “Això és a menys de 200 quilòmetres d’aquí”, que als Estats Units 200 quilòmetres és poc. Però en aquell moment encara no hi havia moviment de quilòmetre zero, per tant, no crec que tinguéssim moltes coses de quilòmetre zero, encara que sí que ho posaven.»
Jódar té encara una altra pregunta a punt: «Treballàveu molt, l’etiquetatge de cada producte?» Ara és Santamaria qui contesta: «Sí, perquè posava si era ecològic o no, la proximitat, el preu… Fins i tot et posaven d’on era, a vegades, de quina granja. Perquè hi havia granges que tenien fama, perquè ja les coneixien…»
La gent gran
«Com s’ho feia la gent que no podia treballar per falta de mobilitat?», pregunta Jòdar. «No havien de treballar. Si tenien un certificat que digués que tenien una discapacitat i que no podien arribar, que no podien treballar, els deixàvem entrar i comprar sense haver de treballar. O si podia fer una feina des de casa, també podien fer-ho. Amb la gent gran, me’n recordo que hi havia una edat, em sembla que era 65, que és quan et pots jubilar, o quan podies, i després dels 65 anys no havies de treballar més, però hi havia molta gent que treballava fins els 90!», ens explica Gnagni.
Gnagni: «Si [les persones amb falta de mobilitat] tenien un certificat que digués que tenien una discapacitat i que no podien treballar, els deixàvem entrar i comprar sense haver de treballar.»
«Hi ha molta gent jubilada que ens diu: “Només he de treballar 3h a la setmana?”. Això era una cosa que us hi trobàveu, també?», hi torna Jòdar. Gnagni contesta: «Hi havia gent que potser treballaven cada dia, perquè clar, això era una manera de sortir de casa i tenir vida social. I d’estar actius i això.»
I l’última pregunta de Jòdar: «Quanta gent treballava a cada grup?». Contesta Santamaria: «Anava pel tipus de feina que feies. Jo recordo que al meu grup, quan estàvem fent allò de posar els productes als prestatges del supermercat, potser érem uns 10 o 12. Però és clar, això era només aquesta feina específica. Després hi havia, en aquest mateix torn, els caixers, els que estaven tallant el formatge al magatzem, els que estaven repartint tot el menjar… ». Gnagni complementa la informació: «I cada grup tenia un líder. Jo per exemple era caixer i el meu líder era… No sé qui era. Teníem 3 treballadors, però clar, nosaltres ens ajuntàvem amb els que feien “piiip piiip piiip”. És que no sé com es diu!».
El públic riu. Tal com diu Jòdar, Gnagni ha estat claríssim amb les seves explicacions.
La tasca de líder
Ja per acabar, Jòdar pregunta els últims dubtes als convidats. «En un supermercat cooperatiu existeixen diferents càrrecs intermedis que no arriben a ser caps, ja que també els ocupen persones voluntàries. Parlem de coordinadors o organitzadors, però no són líders dels que estan a la caixa o els que omplen les estanteries, per exemple, sinó que tots formen part de la mateixa assemblea i del mateix col·lectiu. Per tant, els treballadors no reben ordres d’un encarregat. Aquesta divisió no existeix, entenc.» Santamaria contesta ras i curt: «No, simplement era una tasca. Si algú deia: “Mira, jo vull tenir la responsabilitat de portar això”, doncs ho feia.»
«No hi havia conflictes, en aquest sentit, amb això? Entenc que no hi havia comitè d’empresa, perquè tothom era treballador», pregunta, per darrera vegada Jòdar. Gnagni és contundent: «No, no, no. Si hi havia problemes, hi havia una comissió que tractava de solucionar les coses, i potser si algú havia robat del coop, o si hi ha conflictes entre els treballadors, o si venia algú a comprar i no sé, tenia algun problema amb alguna gent… Això passava però després hi havia una manera de fer resolució dels conflictes, però no era l’ habitual.»
Gnagni: «Si hi havia problemes, hi havia una comissió que tractava de solucionar les coses.»
El públic aplaudeix i abandona la sala esglaonadament, seguint les recomanacions sanitàries per la COVID-19. Per les cares que fan, semblen contentes i satisfetes. I així, amb els dubtes resolts i unes experiències interessantíssimes compartides, es dona per acabat l’acte. El supermercat novaiorquès és tot un referent per al nostre, i de ben segur que moltes de les sòcies marxen cap a casa amb una pregunta que els balla pel cap: Arribarem a ser, algun dia, un supermercat cooperatiu d’èxit i de referència com el Park Slope Food Coop? Malgrat la incertesa de la resposta, tenim una cosa clara: Ja en som gairebé 700 les que estem disposades a aconseguir-ho. I tu, t’animes a pujar al carro?
Fotografies i Text: Marina Casas
